skip to Main Content

Historia

Història de l’Olla de Núria

UN PAÍS PETIT AMB UNA OLLA GRAN

Amb l’amic Jaume i molts altres més, hem tingut la sort de poder formar part de l’organització de l’Olla de Núria en totes les seves edicions. Amb ell he pogut gaudir d’estar, any rere any, dalt del cim del Puigmal, punt emblemàtic d’aquesta cursa que amb il•lusió, voluntat, empenta i entrebancs ha culminat ja la seva sisena edició.

Crec que tot i ser una cursa jove (sis anys), comença a tenir pes i forma per fer-ne una valoració històrica, sobretot, tenint en compte, l’evolució, els canvis i les aportacions que ens han permès arribar a fer camí cap a la setena edició.

L’espurna d’aquesta cursa l’hem de trobar a l’any 2005, quan l’Arnau Anguera, proposa, a gent de la Unió Excursionista de Vic, organitzar una cursa de muntanya i recórrer l’Olla de Núria.

Queda ja en el plec dels records, aquella primera edició de finals de setembre del 2007, que va ser tot un repte organitzatiu: instaurar una cursa a Vall de Núria amb un entorn fràgil i selecte, amb accés limitat, amb interessos diversos. Per una banda una empresa pública amb funcionaris i empresaris, per l’altra un centre excursionista amb esportistes i voluntariat. Dues dinàmiques de pensar i fer diferents que aconsegueixen encaixar i tirar endavant el projecte. Aquesta primera edició va tenir una Olla Clàssica de 21 km que sortia per la coma de l’Ortigar i arribava a Núria pel Pic de l’Àliga, cursa exigent per el seu desnivell i un llarg recorregut en alçada. Paral•lelament també es va organitzar una Olla Popular que va fer el tram final de la primera, Núria, Coll de Noufonts i continuar per el circuit de la clàssica fins a Núria. Aquesta edició va tenir una estructura de controls relativament lleugera només 16 membres d’organització i un nombre de corredors prou engrescador, 80 participants a la clàssica i 30 a la popular. De fet la cursa curta havia de ser un primer pas per als aspirants a la cursa llarga en properes edicions. La meteo va pronosticar variable: dissabte tarda-nit amb tempestes i el diumenge tapat. Recordo encara aquell primer helicòpter de tres colors que amb prous feines va aconseguir deixar-nos prop del pluviòmetre, límit on la boira ja no donava treva a cap mena de visibilitat. Arribarem al cim a peu i carregats al màxim, l’avituallament es va fer a terra arrecerats en el bivac que hi ha al costat de la caixa del llibre de registre.

La segona edició al setembre del 2008 repeteix el recorregut clàssic, però canvia el de la popular. Aquest es realitza al contrari que l’any anterior en el primer tram de la clàssica fins al Coll de Finestrelles i arribada a Núria, es més exigent i s’acosta més a la dificultat del circuit llarg. El nombre de participants creix de manera important (uns 200) a la clàssica i disminueix a la curta (uns 15). En aquesta edició es prova de pujar el material als controls d’alçada amb matxos (animals), però no va funcionar i varen ser els “matxos” de l’organització els que varen acabar fent de portejadors. El dissabte al matí podem marcar la cursa amb un temps variable i ventós, però el diumenge una meteorologia molt adversa ens obligà a tallar la cursa després del control de l’Ortigà. Una nit amb vent molt violent, fred i tempesta va deixar una fina capa de neu per damunt dels 2.600 metres i la majoria de banderoles varen quedar només amb el bastó. La visibilitat a l’alçada del santuari era nul•la, l’helicòpter aturat com un insecte dins una teranyina no va poder sortir. Amb en Jaume arribem a peu al Puigmal amb moltes dificultats, un torb virulent no ens permetia estar-nos drets, eren més de les nou del matí i la cursa ja havia començat. Provem de comunicar amb Núria sense èxit. Finalment estirats damunt la neu dins el bivac del cim i després d’haver escalfat amb el cos un dels telèfons aconseguim parlar amb el director de cursa. En Pep en aquesta situació crítica dóna instruccions clares, “feu marxa enrere depressa per l’itinerari de la cursa, i quan trobeu el primer corredor, talleu i tothom avall”. En aquestes condicions ja no quedava cap punt de referència per veure el camí, ens cal sortir del cim amb GPS completament a cegues i tambalejant de costat contra el vent, per el llom allargassat que porta al Ras de l’Ortigà. Finalment poc desprès de la Collada del Embut i sortosament quan la neu començava a desaparèixer trobem el primer grup de corredors. Allà mateix instal•lem un precari punt de control que exigia fer marxa enrere. Alguns corredors arribaren mig hipotèrmics, desorientats, amb bosses de plàstic a les mans i sense material per afrontar una climatologia tan adversa. Aquesta edició tot i ser un fracàs, ens va recordar que la cursa de l’Olla és una cursa d’alta muntanya, i que quan aquesta ensenya les urpes no s’hi val a badar. També va servir per fer callar alguns grups de corredors que mesos abans qüestionaven l’obligatorietat de portar paravent. A nivell organitzatiu varem ser conscients que no haver suspès la cursa hagués suposat una tragèdia i que ens calia replantejar-nos moltes coses.

La tercera edició la del 2009 te canvis importants, el primer, canvi de dates: es realitza al juliol per garantir una climatologia més benèvola. A més es disposa d’un pla B, l’Olla alternativa que es faria en cas de mal temps. Només s’organitza la cursa llarga. Junt amb la plataforma pro seleccions catalanes es crea la “Mountain Running Internacional Cup” que serà un circuit internacional de curses on a diferencia del circuit oficial i seran reconegudes totes les nacions i els corredors podran decidir lliurament la nació que representen. L’Olla va ser l’embrió d’aquest projecte, que va obrir la cursa a nivell internacional. Va tenir una acollida excel•lent i varen participar gairebé tots els corredors d’elit del moment. En Kilian va ser-ne el guanyador amb una marca de 2:14:56 que encara no ha estat superada. Es va arribar als 450 inscrits i va ser també una gran festa de cultura catalana, esport i país. Hi varen participar colles geganteres i castelleres que fins hi tot varen aixecar un castell dalt del Puigmal. La climatologia va ser excel•lent, un dia clar i assolellat amb vent de nord que ens va permetre, per primera vegada, enregistrar imatges i vídeos espectaculars. La tasca de controls no va ser fàcil, vent sostingut de 40km/h amb molt públic i molts participants, tot i que aquesta vegada, si, varem arribar dalt del cim amb helicòpter desprès d’un parell d’intens d’aterratge amb fortes ràfegues de vent.

Era evident que l’Olla havia arrencat el vol i començava a ser una cursa de referència a nivell internacional, tant per el seu prestigi organitzatiu i esportiu,com per el país i l’entorn màgic en que es realitzava.

La quarta edició es repeteix al juliol del 2010, és la tercera cursa puntuable per el circuit internacional (M.R.I.C) i s’arriba al sostre dels 650 participants, xifra límit sostenible per les instal•lacions de Vall de Núria. Tot és a punt perquè aquesta sigui una cursa de ressò internacional. Es mobilitza la secció de senders de la U.E.Vic i els guies de muntanya de vall de Núria per acompanyar visitants i espectadors a diferents punts de la cursa. Apareix definitivament la marca L’OLLA!. Tot semblava venir de cara, però dotze dies abans de la cursa arriba del Departament de Medi Ambient, el permís de vol de l’helicòpter per aquesta edició i junt amb la carta un apartat final que feia referència a la protecció de la perdiu blanca. El període de nidificació d’aquestes aus coincideix amb les dates de la cursa, per aquesta raó es notifica que en properes edicions no es realitzi l’Olla en aquestes dates. Aquesta espècie està especialment protegida en aquestes muntanyes i en resten molts pocs exemplars, és essencial respectar el seu període de reproducció i el seu hàbitat si no volem que s’extingeixi d’aquets paratges.

Qui dia passa anys empeny, la cursa tira endavant. Altre cop un dia assolellat i ventós complica les feines als controls d’alçada, tot i estar cada vegada més ben preparats: taules amb forats per els vasos, papereres autoportants i peus de formigó per sustentar les bases dels controls electrònics de pas. Un vol amb un helicòpter taronja amb escala a l’Ortigà ens fa consumir més adrenalina del compte fins el Puigmal, ens cal saltar literalment de l’aparell per l’impossibilitat de tocar terra de manera estable, uf! quin descans sentir de nou la gravetat. Aquell dia la cursa acaba sent un èxit participatiu i organitzatiu a tots nivells. Semblava que tot estava consolidat, però poca gent sabia que aquesta potser seria l’ultima edició en un més de juliol. Aquella mateixa tardor es realitza una reunió amb el Departament de Medi Ambient per buscar una solució per la cinquena edició. L’organització no veu viable canviar les dates, s’ha de buscar el bon temps, encaixar amb el calendari internacional i compaginar les activitats de Vall de Núria. Medi ambient per la seva banda també esta enrocada en protegir aquesta zona en aquest període concret de l’any i res no avança. Ara si, definitivament la propera edició perillava. Durant mesos es busca una solució , finalment el serial acaba en una reunió a Girona el mes d’abril amb responsables tècnics del Departament on es pacta modificar el recorregut i minimitzar l’ús de l’helicòpter. És una última moratòria, insisteixen, les properes edicions no es podran fer en cap cas al mes de juliol.

La cinquena edició , la del 2011, aplica les mesures correctores i modifica el traçat del recorregut fins el Puigmal, es pujarà per la Coma del Embut i el pluviòmetre seguint el camí fresat. Com a novetat neix l’Olleta, una cursa infantil que es realitzarà a l’entorn del Santuari mentre els adults corren per les carenes i els cims. L’Olla ja havia arribat a velocitat de creuer i en només un dia s’esgoten les 650 places que varen portar veritables maldecaps als que gestionaven aquest tema. En aquesta edició també hi comença a fer forat la crisi, les retribucions en premis són menors i això explica que segurament els corredors d’elit deixin d’assistir-hi . Amb aquest nou panorama, la cursa torna a ser tot un èxit, el nou traçat fins el Puigmal és més fluït, s’incorpora un nou punt d’aigua entre els colls de Finestrelles i Noufonts. Aquell diumenge comença assolellat i ventós amb una previsió que anuncia tempestes a partir de mig matí amb fort aparell elèctric. L’helicòpter arriba tard i massa carregat de querosè, en alçada hi ha molt vent i cal extreure combustible per alleugerir-lo l i fer possible el vol fins al Puigmal. Aquesta maniobra provoca un retard de mitja hora en la sortida. L’experiència ens diu que fins que tots els controls d’alçada no siguin a lloc no es pot obrir la cursa. Dalt el cim altre cop el vent, amb un temps que es va tapant i una negror que ve per ponent. Optem per col•locar el control allunyats de la creu per si la cosa acaba amb llamps i trons. Per sort les tempestes anunciades arriben desprès de les 12 del migdia quan la cursa ja estava a la part final. A baix a Núria l’olleta comença amb força amb uns 40 participants, que engrescant de valent canalla i famílies. Per sort els nous locals poden acollir el gruix de corredors i acompanyants que acaben sota la pluja. La cinquena s’acaba passada per aigua però havent cobert amb èxit les expectatives creades.

Camí de la sisena edició, ens cal tornar a lluitar per compatibilitzar l’Olla i la Perdiu Banca. Una fluïda reunió amb un el Sr. Josep Escorihuela, director general de Medi Natural, ens dona confiança per portar a terme l’edició del 2012 si continuem complint les mesures correctores. Però l’informe dels tècnics no va anar en el mateix to i en posteriors reunions la cosa es complicà. La resolució final és clara, la cursa només es podrà fer si es prescindeix de l’ús de l’helicòpter. No queda més alternativa, l’Olla s’ha de convertir en una cursa d’autosuficiència. Això ens crea molts dubtes, la cursa serà encara més dura, no sabem com els corredors afrontaran aquest nou repte i com es podrà fer compatible controlar el respecte per l’entorn, en el moment que cada participant s’autogestioni els aliments i les deixalles. També, a nivell organitzatiu, cal reorientar tota la feina dels controls d’alçada que deixaran de ser avituallaments i reforçar tota la base logística del Santuari. L’inèrcia ens empeny endavant, ens acompanyen l’experiència i un gran equip humà, segur que ens en sortirem.

La sisena ja te valor afegit, serà una cursa d’autosuficiència. L’Olleta per els més petits es farà gran i tindrà 4 circuits , un per cada categoria. Tindrem noves banderoles per marcar el recorregut molt mes flexibles i un nou responsable a Vall de Núria, en David, que farà mans i mànigues perquè tot rutlli bé. Els participants també ens acompanyen, només ens cal una nit per omplir les 650 inscripcions tot i els canvis. L’equip organitzatiu ja suma 71 persones. L’Olla a anat avançant amb nous escenaris que no han deixat d’aportar-nos coses noves. El diumenge ben d’hora pugem amb en Jaume cap al Puigmal. La recompensa excepcional: la sortida del sol que ens escalfa l’esquena, unes eugues que ens miren tafaneres quan el camí tomba, munts de marmotes que creuen al riu al nostre pas, grups nombrosos d’isards i dos muflons, un cel molt blau i un aire fresc… ser els primers de fer aquets camí no té preu. Un cop a dalt el vent, nosaltres no faltem a la cita mai, però ell tampoc. La gran estelada penjada expressament per l’ocasió ben trempada i el nombrós públic s’hi deixa acaronar i s’hi fa fotografies. Amb l’estona tothom acaba buscant un raconet arrecerat del vent i el fred per rebre els corredors. Passa el primer, el segon, el tercer i així fins l’últim. La cursa s’acaba, aquest any poca feina a desmuntar, cap paper a terra, ni aquí ni fins el coll de Finestrelles. L’autosuficiència ha estat tot un èxit, hem après a ser sostenibles i respectuosos amb l’entorn. Organitzadors i corredors, s’ha de felicitar a tothom, fins i tot la Perdiu Blanca que espero que amb paciència hagi pogut suportar aquest enrenou per unes hores. L’Olla ja enfila la setena edició orgullosa de ser com és.

Pas a pas, però sempre endavant apareixen els primers esculls per l’edició del 2013. La (Mountain Running Internacional Cup) deixa de ser sostenible econòmicament en l’entorn de crisis global i no té pressupost. Després de 4 edicions cal abandonar i el circuit internacional desapareix. A l’Olla l’hi queda un vuit d’internacionalització que de manera enginyosa serà rellevat per la creació de la (Copa de les Nacions). Aquest serà un trofeu estàtic amb seu a Núria on s’hi gravaran els noms dels guanyadors i les nacions a les quals volen representar en cada edició sucessivament. També comencen els contactes amb la marca Dynafit per tal d’unir esforços en aquesta línia. Per aquesta edició s’estirà una mica més la llista d’inscripcions, fins a 700 participants, però amb tot i això el vertiginós ritme d’inscripcions arriba al col·lapse només amb 20 minuts. L’Olleta consolida els 4 circuits amb prop de 140 inscrits per acollir la mainada i els joves de 4 a 15 anys i ja tindrà un director propi. La nova reglamentació de curses de muntanya obliga a tenir pla d’evacuació en cas d’emergències i engruixeix el paquet organitzatiu, que afegit a la manca d’un suport aeri a Núria aconsella tenir personal sanitari en els controls. En aquesta edició també s’articulà, amb l’ajuda de l’organització, un transport especial d’una càmera fixa amb un generador fins al cim del Roc Melé, punt estratègic a vista d’ocell d’una gran part del recorregut de la cursa. Derivat d’aquesta tasca la setena edició serà difosa en rigorós directe a la xarxa per streaming. L’Olla continua estan molt viva i compromesa amb les aspiracions de país. En l’acte protocol·lari anterior a la sortida el mediàtic i popular Màrius Serra llegeix el manifest de la plataforma pro seleccions catalanes (Esportistes per la independència). Dalt del Puigmal això no arriba, tot i que per primera vegada en aquesta setena edició el temps es absolutament plàcid, dia esplèndid i sense vent. Al cim l’ambient és de gala, ens cal penjar la gran estelada en vertical a la creu, com un Sant Crist perquè llueixi amb tot el seu esplendor. A falta del moment àlgid de passar els primers participants, prop d’unes 300 persones es concentren prop del cim fent un ample passadís per encoratjar els esportistes en aquest entorn tant especial. Com a la sortida, la multitud de senyeres i estelades donen fe del lloc on som i el que volem. Arriben els primers i comença el soroll, esquelles, xiulets i molts crits d’ànim i coratge. Com és habitual hi ha algun primer abandonament. Arribar al Puigmal és una pujada sense treva i encara queda molta cursa per endavant, de fet, som molts els que pensem que per un gran nombre de participants la cursa comença aquí. Arriba el grup de tancament i cal desmuntar la lleugera infraestructura del control. Participants i públic han tingut una conducta exemplar. Com ha de ser, hem deixat el cim net i polit perquè l’any vinent puguem tornar. Amb en Jaume marxem satisfets de la bona feina i comencem a desmarcar la cursa fins el Coll de Finestrelles segurs que l’Olla i l’Olleta tornaran a bullir de nou la propera edició.

El temps no s’atura i amb voluntat de fer les coses millor just després d’una edició ja en comença una altra. La vuitena planteja un nou sistema d’inscripcions per sorteig amb la voluntat de ser més just i gestionar millor l’allau de demandes amb oportunitats per tothom. Paral·lelament s’inicia la campanya (Guanya’t un accés directe a l’inscripció) que consisteix amb aconseguir una inscripció directe arribant a un dels 5 cims escollits de la geografia catalana un dia i una hora en concret, que és comunicat per l’organització amb unes hores d’anel·lació. Aquesta campanya vol potenciar una nova manera d’accedir a les inscripcions fent esport i coneixent el país cercant nous canals de publicitat. Conscients que entre l’Olla i l’Olleta quedava un espai d’edats no cobertes apareix l’Olla Junior , una nova categoria que acollirà les joves promeses en la franja de16 a 18 anys. Aquets faran la primera part del recorregut de l’Olla fins a Coll de Finestrelles on ja davallaran cap a Núria. Serà un recorregut de 12’5 km òptim per la potència i el rendiment d’aquestes edats. També per aquesta edició es tanca un contracte de col·laboració amb l’empresa Dynafit que canviarà el nom oficial de la cursa per els propers anys. (Olla de Núria-Dynafit) serà la nova referència que tindrà mes difusió i projecció internacional.

Aquesta edició consolidarà definitivament el sostre d’inscripcions oferint un total de 900 places en les diferents categories, 700 a l’Olla, 50 a l’Olla Junior i 150 a l’Olleta. El gruix d’organització també es consolida amb unes 75 persones. Serà el segon any de la (Copa de les Nacions) i una edició en la qual es vol potenciar que a la vigília de la cursa Núria estigui perfectament ambientada amb l’esdeveniment. Per aquesta raó s’organitza la (Party Pasta)on la gent de la cursa, organitzadors, corredors i acompanyats podran compartir un sopar junts. Els esforços no són en va i Vall de Núria acaba tenint un 100% d’ocupació en allotjament aquell cap de setmana i també un record històric d’aforament el dia de la cursa amb un input de més de 4000 visitants en un sol dia. Aquell 13 de juliol l’esplanada, espectacularment verda, es tenyirà de blanc Dynafit i multitud de colors llampants que seran observats i immortalitzats per un estol de drons i càmeres estàtiques GoPro, que per primera vegada contribuiran a tenir imatges i vídeos singulars d’aquesta edició. Lluny d’això camí del Puigmal les marmotes xiulen i corren al nostre pas i el vent suau ens acompanya. Ullades de sol mandroses apareixen entre els núvols que circulen a velocitat constant. Dalt del cim la temperatura i el vent fan que el cos agreixi bellugar-nos mentre muntem el punt de control. La gent va apareixent entre boires passatgeres i clarianes a l’espera del primer corredor. El vent a anat a la baixa i sentim les primeres esquelles, passa primer en Marc Pinsach, desprès d’ell un degoteig de perseguidors i minuts més tard corredors a raig que van introduint els xips que porten al canell de la mà dins les basses de control. Com cada any ens cal estar atens al petit (bip) sonor que emet la òptima transferència de dades de pas perquè cap participant quedi fora del control. Per tercer any consecutiu la cursa ha estat en règim d’autosuficiència, perfectament assumit per els corredors, que ha simplificat molt la tasca dels controls d’alçada i ha generat menys agressió a l’entorn fràgil de l’alta muntanya. L’Olla de Núria corre valenta cap a la novena edició amb el potencial d’un gran equip organitzatiu, un lloc i un país que volem donar a conèixer al món i un gruix de participants de totes les edats que any rere any no volen perdre’s aquesta cita. L’Olla es tan gran gràcies a tots.

Lluís Santanach.

Back To Top